concerts

BLACK MIDI

Què passa entre els murs de la BRIT School? És impossible que sigui casualitat: una escola per on hi han passat Amy Winehouse, Adele, King Krule, Loyle Carner o Rex Orange County no és una escola qualsevol. No pot ser-ho. La darrera baula de l’aparentment infinita cadena de talent jove sorgit d’aquesta acadèmia londinenca dedicada a les arts escèniques es diu black midi. Tot d’una, en temps de selfie, un grup: un grup com els de tota la vida. Ara que tots els sons del món mundial caben dins d’una app de mòbil, ara que les noves boy/girl bands només tenen un membre, potser la veritable transgressió es trobi en quatre xavals amb la guitarra, el baix i la bateria carregats a l’espatlla. Geordie Greep, Matt Kwasniewski-Kelvin, Cameron Picton i Morgan Simpson es van convertir en black midi després de conèixer-se a les aules de la BRIT School mentre estudiaven música, però el que fan difícilment es pot aprendre. Si de cas, entrenar. El caos perfectament ordenat (o l’ordre perfectament caòtic, tant hi fa) que s’amaga dins el seu acabat de publicar àlbum de debut, Schlagenheim, no sembla sorgir tant de la instrucció com de la intuïció: la seva libèrrima actualització del math rock els surt així, tal qual. A les cançons que composen Schlagenheim els passa exactament igual que a qualsevol noi de l’edat que tenen els components de black midi: no saben ben bé cap on anar ni què volen ser, i aquesta és precisament la seva major virtut. Acceleren, frenen, arrenquen a caminar de nou; giren sobre si mateixes, fan un saltiró, van de costat… però s’ho repensen i acaben anant cap a l’altre després de derrapar. És complicat seguir el seu rastre, però convé intentar-ho: sempre acaba passant alguna cosa excitant amb elles.

NICK MURPHY fka CHET FAKER

El debut deChet Faker, Built on Glass (Future Classic, 2014), estava tan construït sobre vidre que es va trencar. L'artista australià, que s'havia donat a conèixer com a trobador soul electrònic amb el celebradíssim EP Thinking In Textures (Opulent, 2012), va aconseguir amb el seu primer llarg tot el que un nou artista desitja: crítiques notables, l'abraçada immediata del públic i una gira mundial que el va portar a festivals com Primavera Sound, on va oferir al 2015 un dels concerts més memorables d'aquella edició.Però, només un any després, Chet Faker es va esvair per deixar pas aNick Murphy, nom real del músic nascut a Melbourne fa 30 anys. La seva primera cançó deslligada d’aquest alter ego resumia el canvi: "You were scared to be yourself / For no reason", cantava a Fear Less. Alliberat i imparable, Nick Murphy va iniciar el seu redescobriment amb l'EP Missing Link (Future Classic, 2017), on es submergia en sons electrònics més opressius i ballables.D'aquí al recentment anunciat Run Fast Sleep Naked, primer llarg com a Nick Murphy, que culminarà la transició el proper 26 d'abril. Com a avançament ens arriba Sanity, una aproximació més orgànica i juganera al so dels seus inicis, amb un suggerent videoclip gravat a Canàries. I també ens arriba la notícia queNick Murphy actuarà el 4 d'octubre a la Sala Riviera de Madrid i el dia 5 a la sala Apolo de Barcelonadins de la gira de presentació mundial de Run Fast Sleep Naked. Serà la primera vegada que puguem veure a l'artista anteriorment conegut com Chet Faker en sales espanyoles. Com Chet Faker el vas conèixer, com Nick Murphy el recordaràs.Les entrades tenen un preu de 25 € + despeses de distribució + 1 € de donació aPLUS1, organització que s'ha associat amb Nick Murphy per destinar aquest import a iniciatives que lluitin per la dignitat, igualtat i accés a comunitats que ho necessiten.

NICK MURPHY fka CHET FAKER

El debut deChet Faker, Built on Glass (Future Classic, 2014), estava tan construït sobre vidre que es va trencar. L'artista australià, que s'havia donat a conèixer com a trobador soul electrònic amb el celebradíssim EP Thinking In Textures (Opulent, 2012), va aconseguir amb el seu primer llarg tot el que un nou artista desitja: crítiques notables, l'abraçada immediata del públic i una gira mundial que el va portar a festivals com Primavera Sound, on va oferir al 2015 un dels concerts més memorables d'aquella edició.Però, només un any després, Chet Faker es va esvair per deixar pas aNick Murphy, nom real del músic nascut a Melbourne fa 30 anys. La seva primera cançó deslligada d’aquest alter ego resumia el canvi: "You were scared to be yourself / For no reason", cantava a Fear Less. Alliberat i imparable, Nick Murphy va iniciar el seu redescobriment amb l'EP Missing Link (Future Classic, 2017), on es submergia en sons electrònics més opressius i ballables.D'aquí al recentment anunciat Run Fast Sleep Naked, primer llarg com a Nick Murphy, que culminarà la transició el proper 26 d'abril. Com a avançament ens arriba Sanity, una aproximació més orgànica i juganera al so dels seus inicis, amb un suggerent videoclip gravat a Canàries. I també ens arriba la notícia queNick Murphy actuarà el 4 d'octubre a la Sala Riviera de Madrid i el dia 5 a la sala Apolo de Barcelonadins de la gira de presentació mundial de Run Fast Sleep Naked. Serà la primera vegada que puguem veure a l'artista anteriorment conegut com Chet Faker en sales espanyoles. Com Chet Faker el vas conèixer, com Nick Murphy el recordaràs.Les entrades tenen un preu de 25 € + despeses de distribució + 1 € de donació aPLUS1, organització que s'ha associat amb Nick Murphy per destinar aquest import a iniciatives que lluitin per la dignitat, igualtat i accés a comunitats que ho necessiten.

KHEA

Mil milions de streams no poden estar equivocats. I menys encara si són d'una mateixa cançó. I menys encara si la cançó és una de les primeres cartes de presentació d'un artista de 17 anys (ara 19) i no fa ni dos anys d'això. Totes aquestes xifres responen a un sol nom: Khea, un xaval nascut l'any 2000 a Mar del Plata (Argentina) que és responsable en gran mesura de l'eclosió del trap a Argentina. Forjat en les batalles de galls, ja des del seu primer tema B.U.H.O., publicat el 2017 i al costat d'altres noms clau del gènere com Duki, Cazzu o Neo Pistea, l'argentí ni tan sols ha necessitat publicar un disc per ser reconegut com a present i, sobretot, futur de tota una generació d'artistes cridats a liderar el trap llatí dels propers anys. MENORS: MURCIA, BARCELONA, BILBAO, MADRID: Els menors entre 16 i 18 anys podran accedir sols. Els menors de 16 anys només podran accedir acompanyats de progenitor o tutor legal. VALENCIA, GRANADA, GIJÓN: Els menors d’edat de 16 i 17 anys hauran d’accedir amb autorització signada. Els menors de 16 anys només podran accedir acompanyats de progenitor o tutor legal.https://assets.primaverasound....https://assets.primaverasound....https://assets.primaverasound....

KHEA

Mil milions de streams no poden estar equivocats. I menys encara si són d'una mateixa cançó. I menys encara si la cançó és una de les primeres cartes de presentació d'un artista de 17 anys (ara 19) i no fa ni dos anys d'això. Totes aquestes xifres responen a un sol nom: Khea, un xaval nascut l'any 2000 a Mar del Plata (Argentina) que és responsable en gran mesura de l'eclosió del trap a Argentina. Forjat en les batalles de galls, ja des del seu primer tema B.U.H.O., publicat el 2017 i al costat d'altres noms clau del gènere com Duki, Cazzu o Neo Pistea, l'argentí ni tan sols ha necessitat publicar un disc per ser reconegut com a present i, sobretot, futur de tota una generació d'artistes cridats a liderar el trap llatí dels propers anys. MENORS: MURCIA, BARCELONA, BILBAO, MADRID: Els menors entre 16 i 18 anys podran accedir sols. Els menors de 16 anys només podran accedir acompanyats de progenitor o tutor legal. VALENCIA, GRANADA, GIJÓN: Els menors d’edat de 16 i 17 anys hauran d’accedir amb autorització signada. Els menors de 16 anys només podran accedir acompanyats de progenitor o tutor legal.https://assets.primaverasound....https://assets.primaverasound....https://assets.primaverasound....

KHEA

Mil milions de streams no poden estar equivocats. I menys encara si són d'una mateixa cançó. I menys encara si la cançó és una de les primeres cartes de presentació d'un artista de 17 anys (ara 19) i no fa ni dos anys d'això. Totes aquestes xifres responen a un sol nom: Khea, un xaval nascut l'any 2000 a Mar del Plata (Argentina) que és responsable en gran mesura de l'eclosió del trap a Argentina. Forjat en les batalles de galls, ja des del seu primer tema B.U.H.O., publicat el 2017 i al costat d'altres noms clau del gènere com Duki, Cazzu o Neo Pistea, l'argentí ni tan sols ha necessitat publicar un disc per ser reconegut com a present i, sobretot, futur de tota una generació d'artistes cridats a liderar el trap llatí dels propers anys. MENORS: MURCIA, BARCELONA, BILBAO, MADRID: Els menors entre 16 i 18 anys podran accedir sols. Els menors de 16 anys només podran accedir acompanyats de progenitor o tutor legal. VALENCIA, GRANADA, GIJÓN: Els menors d’edat de 16 i 17 anys hauran d’accedir amb autorització signada. Els menors de 16 anys només podran accedir acompanyats de progenitor o tutor legal.https://assets.primaverasound....https://assets.primaverasound....https://assets.primaverasound....

KHEA

Mil milions de streams no poden estar equivocats. I menys encara si són d'una mateixa cançó. I menys encara si la cançó és una de les primeres cartes de presentació d'un artista de 17 anys (ara 19) i no fa ni dos anys d'això. Totes aquestes xifres responen a un sol nom: Khea, un xaval nascut l'any 2000 a Mar del Plata (Argentina) que és responsable en gran mesura de l'eclosió del trap a Argentina. Forjat en les batalles de galls, ja des del seu primer tema B.U.H.O., publicat el 2017 i al costat d'altres noms clau del gènere com Duki, Cazzu o Neo Pistea, l'argentí ni tan sols ha necessitat publicar un disc per ser reconegut com a present i, sobretot, futur de tota una generació d'artistes cridats a liderar el trap llatí dels propers anys. MENORS: MURCIA, BARCELONA, BILBAO, MADRID: Els menors entre 16 i 18 anys podran accedir sols. Els menors de 16 anys només podran accedir acompanyats de progenitor o tutor legal. VALENCIA, GRANADA, GIJÓN: Els menors d’edat de 16 i 17 anys hauran d’accedir amb autorització signada. Els menors de 16 anys només podran accedir acompanyats de progenitor o tutor legal.https://assets.primaverasound....https://assets.primaverasound....https://assets.primaverasound....

KING GIZZARD & THE LIZARD WIZARD

És clar que no, per descomptat que no: el drac de set caps no havia anat enlloc. Només estava descansant. Amagat, en repòs, recobrant l'alè. Després d'un 2017 de rècord Guinness durant el qual van estrenar cinc àlbums (cinc? Cinc!), els hiperactius King Gizzard & The Lizard Wizard van passar un 2018 inusualment tranquil. Dotze mesos sense donar senyals de vida. En el seu propi univers, en el qual un any sembla durar més del que ens dura a la resta de mortals, això ve a ser tota una eternitat. Però ja no aguanten més: el cos els demana fuzz. Com si volguessin recuperar el temps ràpidament, els australians van tornar a finals de gener amb set minutassos de vocoderizada cavalcada electro-glam a Cyboogie, el seu single de retorn, primer avançament de l’àlbum que publicaran a l’abril (Fishing for Fishies) i darrera peça a afegir a un trencaclosques gairebé infinit (no és una hipèrbole: ja han superat la dotzena de discos des de 2012) que va molt més enllà del revival pel revival. Per molt que sempre mirin de reüll els seixanta i els setanta, Stu Mackenzie i la seva psico-comuna han aconseguit una cosa bastant semblant a un so propi que pot rastrejar-se fàcilment en grups més joves. Una condició d’influencers musicals d'aquesta dècada que pren forma definitiva al Gizzfest, el festival que organitzen en el seu Melbourne natal des de 2015. No s'obliden de casa mentre recorren el món, ora en hipnòtics cercles concèntrics, ora en un imparable trajecte motorik, al llarg de gires XXL com la que els portarà a Madrid i Barcelona a l'octubre. Serà el nostre retrobament amb ells, amb les seves dues bateries, aquests sintetitzadors que regalimen àcid i aquestes jams de les que un no voldria sortir mai, després del seu pas per Primavera Sound 2017. I, coneixent-los com els coneixem ja, el dubte no és tant què ens trobarem a Fishing for Fishies com quants discos nous hauran publicat abans que arribin les dates.

SLEEP

CUCO

Ay. Primer va venir la decepció: “lamentem haver de cancel·lar els nostres concerts a Llatinoamèrica i Europa”. Després, l’ensurt: “agraim la comprensió dels fans mentre els membres de la banda es recuperen”. Aquesta va ser la successió dels esdeveniments quan a l’octubre de 2018 vam saber que Cuco i la seva banda no actuarien un mes més tard a Barcelona i Madrid, després de veure’s enmig d’un accident de trànsit mentre giraven per Estats Units. Però allò ja és història. Omar Banos, el nostre amic Cuco, ha passat pàgina i fins i tot es permet robar-li el nom a l’analgèsic que va estar prenent després de l’accident per titular un dels seus darrers senzills, Hydrocodone. Al vídeoclip, a més, el veiem escaiolat fins al coll, mig estabornit, sense moure’s del llit. Una tortura per a algú que no ha fet més que anar d’un costat a l’altre, encara que sigui metafòricament; des que internet li va fer ullets fa un parell d’anys amb Wannabewithyou, el seu primer EP, i Lo que siento, balada lo-fi ara convertida en hit soterrani: ha passat de l’anglès al castellà… i d’allà a combinar ambdós en una mateixa tornada; d’una col·laboració amb la seva coetània Clairo a una altra amb Dillon Francis; de reivindicar les seves arrels mexicanes posant-se mariachi a ficar-se a raper amb aquest flow endormiscat que ja és gairebé marca registrada. I finalment, del dormitori on va fer els seus primers temes a les files d’Interscope Records, el segell que el va fitxar el passat mes de març. Si això no és el somni americà en versió post-millennial, que ens expliquin què ho és: un chicano de 20 anys que fa cançons low cost en spanglish ara comparteix discogràfica amb Lady Gaga o U2. Menja’t aquesta, Trump. Les bones notícies, no obstant, no treuen a Cuco d’aquest mal d’amors crònic on composa, canta i en definitiva, viu. A base d’explicar un cop i un altre cop com li han trencat el coret, que ja deu anar pel pedaç del pedaç, ha acabat robant-nos el nostre. El que podria haver estat i no va ser al novembre de 2018 acabarà sent a l’octubre d’enguany i a més, amb primer àlbum de pel mig: Cuco acaba d’anunciar que el seu debut, Para mí, arribarà el proper 26 de juliol.

KHEA

Mil milions de streams no poden estar equivocats. I menys encara si són d'una mateixa cançó. I menys encara si la cançó és una de les primeres cartes de presentació d'un artista de 17 anys (ara 19) i no fa ni dos anys d'això. Totes aquestes xifres responen a un sol nom: Khea, un xaval nascut l'any 2000 a Mar del Plata (Argentina) que és responsable en gran mesura de l'eclosió del trap a Argentina. Forjat en les batalles de galls, ja des del seu primer tema B.U.H.O., publicat el 2017 i al costat d'altres noms clau del gènere com Duki, Cazzu o Neo Pistea, l'argentí ni tan sols ha necessitat publicar un disc per ser reconegut com a present i, sobretot, futur de tota una generació d'artistes cridats a liderar el trap llatí dels propers anys. MENORS: MURCIA, BARCELONA, BILBAO, MADRID: Els menors entre 16 i 18 anys podran accedir sols. Els menors de 16 anys només podran accedir acompanyats de progenitor o tutor legal. VALENCIA, GRANADA, GIJÓN: Els menors d’edat de 16 i 17 anys hauran d’accedir amb autorització signada. Els menors de 16 anys només podran accedir acompanyats de progenitor o tutor legal.https://assets.primaverasound....https://assets.primaverasound....https://assets.primaverasound....

KING GIZZARD & THE LIZARD WIZARD

És clar que no, per descomptat que no: el drac de set caps no havia anat enlloc. Només estava descansant. Amagat, en repòs, recobrant l'alè. Després d'un 2017 de rècord Guinness durant el qual van estrenar cinc àlbums (cinc? Cinc!), els hiperactius King Gizzard & The Lizard Wizard van passar un 2018 inusualment tranquil. Dotze mesos sense donar senyals de vida. En el seu propi univers, en el qual un any sembla durar més del que ens dura a la resta de mortals, això ve a ser tota una eternitat. Però ja no aguanten més: el cos els demana fuzz. Com si volguessin recuperar el temps ràpidament, els australians van tornar a finals de gener amb set minutassos de vocoderizada cavalcada electro-glam a Cyboogie, el seu single de retorn, primer avançament de l’àlbum que publicaran a l’abril (Fishing for Fishies) i darrera peça a afegir a un trencaclosques gairebé infinit (no és una hipèrbole: ja han superat la dotzena de discos des de 2012) que va molt més enllà del revival pel revival. Per molt que sempre mirin de reüll els seixanta i els setanta, Stu Mackenzie i la seva psico-comuna han aconseguit una cosa bastant semblant a un so propi que pot rastrejar-se fàcilment en grups més joves. Una condició d’influencers musicals d'aquesta dècada que pren forma definitiva al Gizzfest, el festival que organitzen en el seu Melbourne natal des de 2015. No s'obliden de casa mentre recorren el món, ora en hipnòtics cercles concèntrics, ora en un imparable trajecte motorik, al llarg de gires XXL com la que els portarà a Madrid i Barcelona a l'octubre. Serà el nostre retrobament amb ells, amb les seves dues bateries, aquests sintetitzadors que regalimen àcid i aquestes jams de les que un no voldria sortir mai, després del seu pas per Primavera Sound 2017. I, coneixent-los com els coneixem ja, el dubte no és tant què ens trobarem a Fishing for Fishies com quants discos nous hauran publicat abans que arribin les dates.

KHEA

Mil milions de streams no poden estar equivocats. I menys encara si són d'una mateixa cançó. I menys encara si la cançó és una de les primeres cartes de presentació d'un artista de 17 anys (ara 19) i no fa ni dos anys d'això. Totes aquestes xifres responen a un sol nom: Khea, un xaval nascut l'any 2000 a Mar del Plata (Argentina) que és responsable en gran mesura de l'eclosió del trap a Argentina. Forjat en les batalles de galls, ja des del seu primer tema B.U.H.O., publicat el 2017 i al costat d'altres noms clau del gènere com Duki, Cazzu o Neo Pistea, l'argentí ni tan sols ha necessitat publicar un disc per ser reconegut com a present i, sobretot, futur de tota una generació d'artistes cridats a liderar el trap llatí dels propers anys. MENORS: MURCIA, BARCELONA, BILBAO, MADRID: Els menors entre 16 i 18 anys podran accedir sols. Els menors de 16 anys només podran accedir acompanyats de progenitor o tutor legal. VALENCIA, GRANADA, GIJÓN: Els menors d’edat de 16 i 17 anys hauran d’accedir amb autorització signada. Els menors de 16 anys només podran accedir acompanyats de progenitor o tutor legal.https://assets.primaverasound....https://assets.primaverasound....https://assets.primaverasound....

KHEA

Mil milions de streams no poden estar equivocats. I menys encara si són d'una mateixa cançó. I menys encara si la cançó és una de les primeres cartes de presentació d'un artista de 17 anys (ara 19) i no fa ni dos anys d'això. Totes aquestes xifres responen a un sol nom: Khea, un xaval nascut l'any 2000 a Mar del Plata (Argentina) que és responsable en gran mesura de l'eclosió del trap a Argentina. Forjat en les batalles de galls, ja des del seu primer tema B.U.H.O., publicat el 2017 i al costat d'altres noms clau del gènere com Duki, Cazzu o Neo Pistea, l'argentí ni tan sols ha necessitat publicar un disc per ser reconegut com a present i, sobretot, futur de tota una generació d'artistes cridats a liderar el trap llatí dels propers anys. MENORS: MURCIA, BARCELONA, BILBAO, MADRID: Els menors entre 16 i 18 anys podran accedir sols. Els menors de 16 anys només podran accedir acompanyats de progenitor o tutor legal. VALENCIA, GRANADA, GIJÓN: Els menors d’edat de 16 i 17 anys hauran d’accedir amb autorització signada. Els menors de 16 anys només podran accedir acompanyats de progenitor o tutor legal.https://assets.primaverasound....https://assets.primaverasound....https://assets.primaverasound....

CUCO

Ay. Primer va venir la decepció: “lamentem haver de cancel·lar els nostres concerts a Llatinoamèrica i Europa”. Després, l’ensurt: “agraim la comprensió dels fans mentre els membres de la banda es recuperen”. Aquesta va ser la successió dels esdeveniments quan a l’octubre de 2018 vam saber que Cuco i la seva banda no actuarien un mes més tard a Barcelona i Madrid, després de veure’s enmig d’un accident de trànsit mentre giraven per Estats Units. Però allò ja és història. Omar Banos, el nostre amic Cuco, ha passat pàgina i fins i tot es permet robar-li el nom a l’analgèsic que va estar prenent després de l’accident per titular un dels seus darrers senzills, Hydrocodone. Al vídeoclip, a més, el veiem escaiolat fins al coll, mig estabornit, sense moure’s del llit. Una tortura per a algú que no ha fet més que anar d’un costat a l’altre, encara que sigui metafòricament; des que internet li va fer ullets fa un parell d’anys amb Wannabewithyou, el seu primer EP, i Lo que siento, balada lo-fi ara convertida en hit soterrani: ha passat de l’anglès al castellà… i d’allà a combinar ambdós en una mateixa tornada; d’una col·laboració amb la seva coetània Clairo a una altra amb Dillon Francis; de reivindicar les seves arrels mexicanes posant-se mariachi a ficar-se a raper amb aquest flow endormiscat que ja és gairebé marca registrada. I finalment, del dormitori on va fer els seus primers temes a les files d’Interscope Records, el segell que el va fitxar el passat mes de març. Si això no és el somni americà en versió post-millennial, que ens expliquin què ho és: un chicano de 20 anys que fa cançons low cost en spanglish ara comparteix discogràfica amb Lady Gaga o U2. Menja’t aquesta, Trump. Les bones notícies, no obstant, no treuen a Cuco d’aquest mal d’amors crònic on composa, canta i en definitiva, viu. A base d’explicar un cop i un altre cop com li han trencat el coret, que ja deu anar pel pedaç del pedaç, ha acabat robant-nos el nostre. El que podria haver estat i no va ser al novembre de 2018 acabarà sent a l’octubre d’enguany i a més, amb primer àlbum de pel mig: Cuco acaba d’anunciar que el seu debut, Para mí, arribarà el proper 26 de juliol.

PRIESTS

Què passa amb Kansas? El segon disc del trio estadounidencPriestsduu per nomThe Seduction of Kansasperquè diu la ciència política que és l’estat que acostuma a anticipar la direcció política que prendran els Estats Units. Perquè, val la pena reconèixer-ho, EE.UU és en realitat aquell país que hi ha entre dues costes i quatre fusos horaris. I qui sap si Priests poden ser el grup que inclini la balança cap al proper revival punk, post-punk o el que sigui.De moment la banda formada per Katie Alice Greer, Daniele Daniele i G.L. Jaguar presenta la seva candidatura amb un segon àlbum produït per John Congleton (St. Vincent, Angel Olsen) que aprofundeix en la seva visió crítica i per moments incendiària de la societat nordamericana. Després de reestructurar la formació després de l’adéu del baixista Taylor Mulitz, els nous Priests llueixn més versàtils, més atmosfèrics i perquè no dir-ho, més perversos. De nou publicats al seu propi segell, Sister Polygon –on a més han editat a Downtown Boys, Snail Mail o Sneaks–,The Seduction of Kansasrecull i expandeix el guant llençat pel seu aclamat debut de 2017, amb el qual van irrompre amb la tranfusió de nova sang que el punk necessitava.Després de la sonada presentació d’aquell debut a Primavera Sound 2017,Priestsexhibiran la seva nova pell a la sala Sidecar de Barcelona a 29 d’octubre (en un concert organitzat conjuntament amb la promotora Xtrarradio), i a la sala Fun House de Madrid el 30 d’octubre (dins del cicle SON Estrella Galicia).

CIGARETTES AFTER SEX

Quin gustet dóna estar fet pols i tenir la companyia del xiuxiueig de Greg Gonzalez i els seus Cigarettes After Sex per sentir-se sol de veritat. Que et canti fluixet allò de "nothing's gonna hurt you, baby" i que, en el fons, vulguis que torni a passar per poder tornar a les seves precioses cançons-kleenex, a aquests oasis sonors hipnòtics i viscerals de pop xiuxiuejat que t'acompanya. Perquè la roda torni a girar: la vida, l'amor, la música de Cigarettes After Sex.Cada nou gest del grup cal abraçar-lo quan aparegui. Va passar amb el seu primer llançament, EP I, publicat el 2012 i després del qual Cigarettes After Sex van romandre en silenci gairebé absolut fins al 2017, quan va veure la llum el seu primer àlbum. A partir de llavors l'encís amb Greg Gonzalez es va materialitzar gràcies a dues visites consecutives a Primavera Sound (el 2017 i 2018), i després d'un 2018 en el qual van regalar cançons amb comptagotes torna l'oportunitat de retrobar-nos amb ells: serà durant dues nits seguides a la sala Apolo de Barcelona els dies 11 i 12 de novembre, després d'haver passat per la primera edició de Primavera Weekender a Benidorm. Cal no deixar-les escapar, perquè mai se sap quan apareixerà la propera.

CIGARETTES AFTER SEX

Quin gustet dóna estar fet pols i tenir la companyia del xiuxiueig de Greg Gonzalez i els seus Cigarettes After Sex per sentir-se sol de veritat. Que et canti fluixet allò de "nothing's gonna hurt you, baby" i que, en el fons, vulguis que torni a passar per poder tornar a les seves precioses cançons-kleenex, a aquests oasis sonors hipnòtics i viscerals de pop xiuxiuejat que t'acompanya. Perquè la roda torni a girar: la vida, l'amor, la música de Cigarettes After Sex.Cada nou gest del grup cal abraçar-lo quan aparegui. Va passar amb el seu primer llançament, EP I, publicat el 2012 i després del qual Cigarettes After Sex van romandre en silenci gairebé absolut fins al 2017, quan va veure la llum el seu primer àlbum. A partir de llavors l'encís amb Greg Gonzalez es va materialitzar gràcies a dues visites consecutives a Primavera Sound (el 2017 i 2018), i després d'un 2018 en el qual van regalar cançons amb comptagotes torna l'oportunitat de retrobar-nos amb ells: serà durant dues nits seguides a la sala Apolo de Barcelona els dies 11 i 12 de novembre, després d'haver passat per la primera edició de Primavera Weekender a Benidorm. Cal no deixar-les escapar, perquè mai se sap quan apareixerà la propera.

LOYLE CARNER

Liverpool i Tottenham no portaven ni 5 minuts disputant-se l'última Champions League quan Loyle Carner va sortir a l'escenari per actuar en la passada edició de Primavera Sound lluint samarreta retro de l'equip red. El raper anglès va acabar la nit al bàndol guanyador, tot i que sap perfectament que, de vegades, no cal quedar primer per guanyar: amb el seu primer disc, Yesterday's Gone (2016), no es va endur ni el Mercury Prize ni el Brit Award als que estava nominat. Tampoc li va fer falta. Qui diu que dels segons ningú se'n recorda? A Loyle li entra el riure quan sent això. En realitat, li entra el riure per moltes coses. El tipus està content, se'l veu feliç, viu tranquil. Té tot el que vol. Cadenes d'or, litres de Dom Pérignon, una piscina amb una foto de la seva cara estampada al fons? No, home, no: Loyle és raper, però no és aquest tipus de raper. La seva vida, la qual va despatxant amb calma sobre algun matalàs jazz, puntuals accelerades funk i hip hop de guant blanc, és decorar la seva nova casa amb la noia a la que estima, sortir a passejar amb el seu gos per donar-li una volteta a alguna lletra que no acaba de sortir, anar a dinar els diumenges amb aquesta mare enrotllada a la qual hem conegut en el seu videoclip per You Don’t Know. No es pot demanar més. Bé, sí: dos discos de rap com dos sols? Doncs també els té. I només amb 24 anys que ja li han donat per fer cançons amb Jorja Smith, Sampha o Kate Tempest. El segon, el recent Not Waving, But Drowning, el reforça en la primera línia de la resistència rap en temps de trap. No sembla preocupat per tendències perquè el que ell fa, explicar històries, mai deixarà d'estar de moda. Especialment si el narrador és bo: dóna gust sentir-lo, expliqui el que expliqui. Tu segueix parlant, Loyle, que aquí estem per escoltar-te fins que tu vulguis.

LOYLE CARNER

Liverpool i Tottenham no portaven ni 5 minuts disputant-se l'última Champions League quan Loyle Carner va sortir a l'escenari per actuar en la passada edició de Primavera Sound lluint samarreta retro de l'equip red. El raper anglès va acabar la nit al bàndol guanyador, tot i que sap perfectament que, de vegades, no cal quedar primer per guanyar: amb el seu primer disc, Yesterday's Gone (2016), no es va endur ni el Mercury Prize ni el Brit Award als que estava nominat. Tampoc li va fer falta. Qui diu que dels segons ningú se'n recorda? A Loyle li entra el riure quan sent això. En realitat, li entra el riure per moltes coses. El tipus està content, se'l veu feliç, viu tranquil. Té tot el que vol. Cadenes d'or, litres de Dom Pérignon, una piscina amb una foto de la seva cara estampada al fons? No, home, no: Loyle és raper, però no és aquest tipus de raper. La seva vida, la qual va despatxant amb calma sobre algun matalàs jazz, puntuals accelerades funk i hip hop de guant blanc, és decorar la seva nova casa amb la noia a la que estima, sortir a passejar amb el seu gos per donar-li una volteta a alguna lletra que no acaba de sortir, anar a dinar els diumenges amb aquesta mare enrotllada a la qual hem conegut en el seu videoclip per You Don’t Know. No es pot demanar més. Bé, sí: dos discos de rap com dos sols? Doncs també els té. I només amb 24 anys que ja li han donat per fer cançons amb Jorja Smith, Sampha o Kate Tempest. El segon, el recent Not Waving, But Drowning, el reforça en la primera línia de la resistència rap en temps de trap. No sembla preocupat per tendències perquè el que ell fa, explicar històries, mai deixarà d'estar de moda. Especialment si el narrador és bo: dóna gust sentir-lo, expliqui el que expliqui. Tu segueix parlant, Loyle, que aquí estem per escoltar-te fins que tu vulguis.

!!! Wallop Tour

A l’any 1997 encara no hi havia ningú ni remotament preocupat pel posicionament del seu negoci o de la seva persona al cercador de Google, però ja semblava una idea força suïcida. “I si ens posem!!!?”. “A que no hi ha pebrots?”. I n’hi va haver. I vist com ha anat tot plegat, al final no va ser tan mala idea batejar una banda amb tres signes d’admiració. L’estrany és que no se li hagués acudit abans a algú altre.Gairebé dues dècades després de l’adveniment del primer àlbum dels californians, cadascú verbalitza el seu crípticnamingcom vol, però tots sabem de qui estem parlant. Ells, aquest gif amb potes que és Nic Offer i els seus seqüaços, ja van aconsellar en el seu dia pronunciar-ho com un petar de llengua consecutiu (“chk chk chk”), però a la sortida dels seus concerts se’ls ha dit de tot: “la festa grossa”, “gresca boja”, “extraordinàriament funkys”.En realitat, a !!! no se’ls esmenta: a !!! se’ls balla. Sense parar: el seu groove és infinit. Podrien haver gastat tot l’avituallament bulliciós en aquell gairebé mitològic xou de Primavera Sound 2004 on Nic Offer va acabar vomitant de tant remenar-se, però després van arribar uns quants discos més, les seves corresponents gires i més festivals, per ajudar a difuminar la frontera entre música de club i guitarres punk. La fita no és poca cosa encara que avui en dia ho sembli: la seva irrupció a principis de segle va tenir força de revolucionària. Han sigut divertits, sí, però resulta que també han estat importants. I conjugats en present, també: són divertits i són importants.

RIDE

I llavors, arriba un d’aquells dies en els quals et despertes pop, amb set de guitarres fresques del dia i fam de tornades fantasioses. Així que decideixes que si aquells grups que van començar la seva carrera fa 30 anys segueixen fent música avui és que segueixen sent actualitat i et poses Future Love, el single de Ride de 2019. Oh, sorpresa: aquest tema pel qual s’endeutarien Real Estate o Rolling Blackouts Coastal Fever no només sacia amb solvència la teva necessitat de despertars pop, sinó que et porta durant la resta de dia de flashback en flashback per tota la discografia del grup d’Oxford. És impossible que una cançó tan rodona como Future Love surti d’un grup sense motxilla. I quina motxilla. Si als diccionaris musicals hi surt una foto de Mark Gardener i Andy Bell al costat del terme shoegaze (bé, no hi surt, però ja ens entenem) és perquè els primers EPs del grup, el seu debut Nowhere de 1990 i la seva continuació Going Blank Again de 1992 són quintaessència del gènere. Allà s’hi trobava tot el que després van copiar els altres: les onades de distorsió, les veus soterrades com a representació de sentiments també soterrats, les harmonies otherworldly… Per això Ride, més que un grup, són un cànon. Fins i tot quan ells mateixos s’han sortit del patró (i ho van fer ben aviat: el 1994 amb Carnival of Light ja es van saltar la seva pròpia disciplina de partit abraçant la psicodèlia sixties) segueixen sent un idioma propi. L’indie pop sorollós, estilós i somiador sona a Ride fins i tot si els mateixos Ride dónen la benvinguda a les interferències, com quan el DJ Erol Alkan va produir el seu disc de retorn de 2017, Weather Diaries. Ride, el grup de la lona de 2015, la banda del Heineken Hidden Stage el 2018, tornaran a articular el seu llenguatge en present de nou per un canal de Primavera Sound a la gira de presentació del seu acabat d’anunciar nou àlbum, This Is Not a Safe Place, que arribarà el 16 d’agost i de nou ho farà amb la producció d’Erol Alkan i la mescla de so d’Alan Moulder, vell conegut del grup i il·lustre bruixot dels controls del soroll harmoniós. Peces imprescindibles d’aquest somni pop del qual no volem despertar.

RIDE

I llavors, arriba un d’aquells dies en els quals et despertes pop, amb set de guitarres fresques del dia i fam de tornades fantasioses. Així que decideixes que si aquells grups que van començar la seva carrera fa 30 anys segueixen fent música avui és que segueixen sent actualitat i et poses Future Love, el single de Ride de 2019. Oh, sorpresa: aquest tema pel qual s’endeutarien Real Estate o Rolling Blackouts Coastal Fever no només sacia amb solvència la teva necessitat de despertars pop, sinó que et porta durant la resta de dia de flashback en flashback per tota la discografia del grup d’Oxford. És impossible que una cançó tan rodona como Future Love surti d’un grup sense motxilla. I quina motxilla. Si als diccionaris musicals hi surt una foto de Mark Gardener i Andy Bell al costat del terme shoegaze (bé, no hi surt, però ja ens entenem) és perquè els primers EPs del grup, el seu debut Nowhere de 1990 i la seva continuació Going Blank Again de 1992 són quintaessència del gènere. Allà s’hi trobava tot el que després van copiar els altres: les onades de distorsió, les veus soterrades com a representació de sentiments també soterrats, les harmonies otherworldly… Per això Ride, més que un grup, són un cànon. Fins i tot quan ells mateixos s’han sortit del patró (i ho van fer ben aviat: el 1994 amb Carnival of Light ja es van saltar la seva pròpia disciplina de partit abraçant la psicodèlia sixties) segueixen sent un idioma propi. L’indie pop sorollós, estilós i somiador sona a Ride fins i tot si els mateixos Ride dónen la benvinguda a les interferències, com quan el DJ Erol Alkan va produir el seu disc de retorn de 2017, Weather Diaries. Ride, el grup de la lona de 2015, la banda del Heineken Hidden Stage el 2018, tornaran a articular el seu llenguatge en present de nou per un canal de Primavera Sound a la gira de presentació del seu acabat d’anunciar nou àlbum, This Is Not a Safe Place, que arribarà el 16 d’agost i de nou ho farà amb la producció d’Erol Alkan i la mescla de so d’Alan Moulder, vell conegut del grup i il·lustre bruixot dels controls del soroll harmoniós. Peces imprescindibles d’aquest somni pop del qual no volem despertar.

(SANDY) ALEX G

Quan ningú parlava encara de bedroom pop, l’habitació d’Alexander Giannascoli ja havia servit d’estudi de gravació per a uns quants discos. Els feia i al cap d’una estona, sense més cerimònia, els penjava en aquell perfil de Bandcamp que vindria a ser el seu particular Boyhood: allà l’hem vist créixer àlbum a àlbum, sense que sabés si hi havia algú escoltant a l’altre costat. Primer, convertit en Alex G; després, en (Sandy) Alex G, l’àlies que encara manté aquest veterà prematur. Ja acumula vuit (!) treballs al llarg d’una carrera que va arrencar a caminar amb aquesta dècada que ja acaba: el primer de tots, Race, el va publicar l’1 de gener de 2010. Després, sense gairebé voler-ho, va arribar aquell punt d’inflexió que va suposar DSU (2014), el seu fitxatge per Domino Records i fins i tot una sorprenent invitació de Frank Ocean a participar en el seu meravellós Blonde. Motius, en definitiva, per creure que això que l’indie està molt bé mort i enterrat, sempre i quan ressusciti de tant en tant per reencarnar-se en personatges com (Sandy) Alex G, penúltima baula de la cadena invisible que podria unir a Elliott Smith, Jason Molina, Mark Linkous, Stephen Malkmus, Conor Oberst i Bradford Cox i per tant, també guitarres jangle, trot country, remolins psicodèlics, delicadesa folk i alguna pessigada grunge. El proper 13 de setembre allargarà la seva pròpia cadena publicant House of Sugar, el seu nou disc.

(SANDY) ALEX G

Quan ningú parlava encara de bedroom pop, l’habitació d’Alexander Giannascoli ja havia servit d’estudi de gravació per a uns quants discos. Els feia i al cap d’una estona, sense més cerimònia, els penjava en aquell perfil de Bandcamp que vindria a ser el seu particular Boyhood: allà l’hem vist créixer àlbum a àlbum, sense que sabés si hi havia algú escoltant a l’altre costat. Primer, convertit en Alex G; després, en (Sandy) Alex G, l’àlies que encara manté aquest veterà prematur. Ja acumula vuit (!) treballs al llarg d’una carrera que va arrencar a caminar amb aquesta dècada que ja acaba: el primer de tots, Race, el va publicar l’1 de gener de 2010. Després, sense gairebé voler-ho, va arribar aquell punt d’inflexió que va suposar DSU (2014), el seu fitxatge per Domino Records i fins i tot una sorprenent invitació de Frank Ocean a participar en el seu meravellós Blonde. Motius, en definitiva, per creure que això que l’indie està molt bé mort i enterrat, sempre i quan ressusciti de tant en tant per reencarnar-se en personatges com (Sandy) Alex G, penúltima baula de la cadena invisible que podria unir a Elliott Smith, Jason Molina, Mark Linkous, Stephen Malkmus, Conor Oberst i Bradford Cox i per tant, també guitarres jangle, trot country, remolins psicodèlics, delicadesa folk i alguna pessigada grunge. El proper 13 de setembre allargarà la seva pròpia cadena publicant House of Sugar, el seu nou disc.

TYCHO

+ Poolside Explica Scott Hansen aka Tycho al text que acompanya el single que va estrenar a l'abril, Easy, que "la música pot transportar-nos fins a altres realitats". El que no diu, perquè l'amic Scott és un tipus simpàtic, és que no tota la música té aquesta virtut ni es pot comptabilitzar en charts, encara que valgui milions. El que tampoc explicita, perquè fer-ho no seria propi d'un tipus simpàtic, és que la seva música sí la té. Amb l'electrònica emocional del californià, que apunta tant al cap com als peus, tan pensada per remoure com per moure, és fàcil viatjar d'un costat a un altre sense moure’s de casa. A vegades ens porta fins a llocs on ja hem estat; altres, fins a destinacions que no hem trepitjat mai. En alguna ocasió, fins i tot, és capaç de barrejar-ho tot: qui diu que no es pot sentir nostàlgia d'un lloc que no es coneix encara, d'una època que no s'ha viscut? El 2006 vam saber que evidentment que es pot quan va publicar Past Is Prologue, el seu primer àlbum, ple de cançons que semblaven imaginar-se els filtres d'Instagram molt abans que existissin. Des de llavors, al llarg de tres discos més, la realitat ha anat passant per les mans de Tycho per quedar niquelada.