concerts
barcelona
2020-02-07 20:00
RIDE
I llavors, arriba un d’aquells dies en els quals et despertes pop, amb set de guitarres fresques del dia i fam de tornades fantasioses. Així que decideixes que si aquells grups que van començar la seva carrera fa 30 anys segueixen fent música avui és que segueixen sent actualitat i et poses Future Love, el single de Ride de 2019. Oh, sorpresa: aquest tema pel qual s’endeutarien Real Estate o Rolling Blackouts Coastal Fever no només sacia amb solvència la teva necessitat de despertars pop, sinó que et porta durant la resta de dia de flashback en flashback per tota la discografia del grup d’Oxford. És impossible que una cançó tan rodona como Future Love surti d’un grup sense motxilla. I quina motxilla. Si als diccionaris musicals hi surt una foto de Mark Gardener i Andy Bell al costat del terme shoegaze (bé, no hi surt, però ja ens entenem) és perquè els primers EPs del grup, el seu debut Nowhere de 1990 i la seva continuació Going Blank Again de 1992 són quintaessència del gènere. Allà s’hi trobava tot el que després van copiar els altres: les onades de distorsió, les veus soterrades com a representació de sentiments també soterrats, les harmonies otherworldly… Per això Ride, més que un grup, són un cànon. Fins i tot quan ells mateixos s’han sortit del patró (i ho van fer ben aviat: el 1994 amb Carnival of Light ja es van saltar la seva pròpia disciplina de partit abraçant la psicodèlia sixties) segueixen sent un idioma propi. L’indie pop sorollós, estilós i somiador sona a Ride fins i tot si els mateixos Ride dónen la benvinguda a les interferències, com quan el DJ Erol Alkan va produir el seu disc de retorn de 2017, Weather Diaries. Ride, el grup de la lona de 2015, la banda del Heineken Hidden Stage el 2018, tornaran a articular el seu llenguatge en present de nou per un canal de Primavera Sound a la gira de presentació del seu acabat d’anunciar nou àlbum, This Is Not a Safe Place, que arribarà el 16 d’agost i de nou ho farà amb la producció d’Erol Alkan i la mescla de so d’Alan Moulder, vell conegut del grup i il·lustre bruixot dels controls del soroll harmoniós. Peces imprescindibles d’aquest somni pop del qual no volem despertar.
madrid
2020-02-08 20:00
RIDE
I llavors, arriba un d’aquells dies en els quals et despertes pop, amb set de guitarres fresques del dia i fam de tornades fantasioses. Així que decideixes que si aquells grups que van començar la seva carrera fa 30 anys segueixen fent música avui és que segueixen sent actualitat i et poses Future Love, el single de Ride de 2019. Oh, sorpresa: aquest tema pel qual s’endeutarien Real Estate o Rolling Blackouts Coastal Fever no només sacia amb solvència la teva necessitat de despertars pop, sinó que et porta durant la resta de dia de flashback en flashback per tota la discografia del grup d’Oxford. És impossible que una cançó tan rodona como Future Love surti d’un grup sense motxilla. I quina motxilla. Si als diccionaris musicals hi surt una foto de Mark Gardener i Andy Bell al costat del terme shoegaze (bé, no hi surt, però ja ens entenem) és perquè els primers EPs del grup, el seu debut Nowhere de 1990 i la seva continuació Going Blank Again de 1992 són quintaessència del gènere. Allà s’hi trobava tot el que després van copiar els altres: les onades de distorsió, les veus soterrades com a representació de sentiments també soterrats, les harmonies otherworldly… Per això Ride, més que un grup, són un cànon. Fins i tot quan ells mateixos s’han sortit del patró (i ho van fer ben aviat: el 1994 amb Carnival of Light ja es van saltar la seva pròpia disciplina de partit abraçant la psicodèlia sixties) segueixen sent un idioma propi. L’indie pop sorollós, estilós i somiador sona a Ride fins i tot si els mateixos Ride dónen la benvinguda a les interferències, com quan el DJ Erol Alkan va produir el seu disc de retorn de 2017, Weather Diaries. Ride, el grup de la lona de 2015, la banda del Heineken Hidden Stage el 2018, tornaran a articular el seu llenguatge en present de nou per un canal de Primavera Sound a la gira de presentació del seu acabat d’anunciar nou àlbum, This Is Not a Safe Place, que arribarà el 16 d’agost i de nou ho farà amb la producció d’Erol Alkan i la mescla de so d’Alan Moulder, vell conegut del grup i il·lustre bruixot dels controls del soroll harmoniós. Peces imprescindibles d’aquest somni pop del qual no volem despertar.
madrid
2020-02-19 20:00
BIG THIEF
Per a una banda normal, debutar amb una obra mestra pot suposar que, a les primeres de canvi, la seva carrera marqui una fita insuperable. Però Big Thief és qualsevol cosa menys una banda normal. Era 2016 quan va veure la llum el seu primer àlbum. La seva obra mestra es deia, efectivament, Masterpiece. La jugada vacil·lona els va funcionar com una mena d’alliberament. Va ser com si Adrianne Lenker i els seus companys diguessin “d’acord, ja tenim la nova obra mestra, ara ja podem fer coses importants de debò”. I van posar-se a fer discos que expliquessin la vida de la gent. La teva, la meva, la de tots.; Després de Masterpiece, van arribar Capacity i U.F.O.F. Entre un i altre, a més, Lenker va publicar el seu primer àlbum en solitari, abysskiss. En total, quatre treballs sense data de caducitat als quals recórrer quan no saps ben bé què et passa. T’hi plantes al davant i et tornen el reflex: a les seves cançons, que poden ser recomfortants o esquinçar-te en dos depenent de com t’enxampin perquè són plenes de veritats, li canten a desconeguts que es diuen Paul, Mary, Randy, Jenni, Haley o Betsy, però també a tu. I tot d’una, ho entens tot.; El proper 11 d’octubre, amb prou feines cinc mesos després del llençament d’U.F.O.F. i amb la seva presentació a Primavera Sound 2019 encara fresca a la memòria, es completarà l’escala de color d’Adrianne Lenker i els seus Big Thief amb Two Hands, el quart disc del grup que ens ha descobert que encara se li podia donar una altra volta a la tradició folk-rock nordamericana.; Big Thief col·laboren amb PLUS1.org, donant 1€ de cada tiquet venut a HANGARMUSIK i al seu programa orquestral per a nens i nenes en allotjaments comunitaris d'emergència per a refugiats. http://www.hangarmusik.de
barcelona
2020-02-20 20:00
BIG THIEF
Per a una banda normal, debutar amb una obra mestra pot suposar que, a les primeres de canvi, la seva carrera marqui una fita insuperable. Però Big Thief és qualsevol cosa menys una banda normal. Era 2016 quan va veure la llum el seu primer àlbum. La seva obra mestra es deia, efectivament, Masterpiece. La jugada vacil·lona els va funcionar com una mena d’alliberament. Va ser com si Adrianne Lenker i els seus companys diguessin “d’acord, ja tenim la nova obra mestra, ara ja podem fer coses importants de debò”. I van posar-se a fer discos que expliquessin la vida de la gent. La teva, la meva, la de tots.; Després de Masterpiece, van arribar Capacity i U.F.O.F. Entre un i altre, a més, Lenker va publicar el seu primer àlbum en solitari, abysskiss. En total, quatre treballs sense data de caducitat als quals recórrer quan no saps ben bé què et passa. T’hi plantes al davant i et tornen el reflex: a les seves cançons, que poden ser recomfortants o esquinçar-te en dos depenent de com t’enxampin perquè són plenes de veritats, li canten a desconeguts que es diuen Paul, Mary, Randy, Jenni, Haley o Betsy, però també a tu. I tot d’una, ho entens tot.; El proper 11 d’octubre, amb prou feines cinc mesos després del llençament d’U.F.O.F. i amb la seva presentació a Primavera Sound 2019 encara fresca a la memòria, es completarà l’escala de color d’Adrianne Lenker i els seus Big Thief amb Two Hands, el quart disc del grup que ens ha descobert que encara se li podia donar una altra volta a la tradició folk-rock nordamericana.; Big Thief col·laboren amb PLUS1.org, donant 1€ de cada tiquet venut a HANGARMUSIK i al seu programa orquestral per a nens i nenes en allotjaments comunitaris d'emergència per a refugiats. http://www.hangarmusik.de
barcelona
2020-02-27 20:00
(SANDY) ALEX G
Quan ningú parlava encara de bedroom pop, l’habitació d’Alexander Giannascoli ja havia servit d’estudi de gravació per a uns quants discos. Els feia i al cap d’una estona, sense més cerimònia, els penjava en aquell perfil de Bandcamp que vindria a ser el seu particular Boyhood: allà l’hem vist créixer àlbum a àlbum, sense que sabés si hi havia algú escoltant a l’altre costat. Primer, convertit en Alex G; després, en (Sandy) Alex G, l’àlies que encara manté aquest veterà prematur. Ja acumula vuit (!) treballs al llarg d’una carrera que va arrencar a caminar amb aquesta dècada que ja acaba: el primer de tots, Race, el va publicar l’1 de gener de 2010. Després, sense gairebé voler-ho, va arribar aquell punt d’inflexió que va suposar DSU (2014), el seu fitxatge per Domino Records i fins i tot una sorprenent invitació de Frank Ocean a participar en el seu meravellós Blonde. Motius, en definitiva, per creure que això que l’indie està molt bé mort i enterrat, sempre i quan ressusciti de tant en tant per reencarnar-se en personatges com (Sandy) Alex G, penúltima baula de la cadena invisible que podria unir a Elliott Smith, Jason Molina, Mark Linkous, Stephen Malkmus, Conor Oberst i Bradford Cox i per tant, també guitarres jangle, trot country, remolins psicodèlics, delicadesa folk i alguna pessigada grunge. El proper 13 de setembre allargarà la seva pròpia cadena publicant House of Sugar, el seu nou disc.
madrid
2020-02-28 21:00
(SANDY) ALEX G
Quan ningú parlava encara de bedroom pop, l’habitació d’Alexander Giannascoli ja havia servit d’estudi de gravació per a uns quants discos. Els feia i al cap d’una estona, sense més cerimònia, els penjava en aquell perfil de Bandcamp que vindria a ser el seu particular Boyhood: allà l’hem vist créixer àlbum a àlbum, sense que sabés si hi havia algú escoltant a l’altre costat. Primer, convertit en Alex G; després, en (Sandy) Alex G, l’àlies que encara manté aquest veterà prematur. Ja acumula vuit (!) treballs al llarg d’una carrera que va arrencar a caminar amb aquesta dècada que ja acaba: el primer de tots, Race, el va publicar l’1 de gener de 2010. Després, sense gairebé voler-ho, va arribar aquell punt d’inflexió que va suposar DSU (2014), el seu fitxatge per Domino Records i fins i tot una sorprenent invitació de Frank Ocean a participar en el seu meravellós Blonde. Motius, en definitiva, per creure que això que l’indie està molt bé mort i enterrat, sempre i quan ressusciti de tant en tant per reencarnar-se en personatges com (Sandy) Alex G, penúltima baula de la cadena invisible que podria unir a Elliott Smith, Jason Molina, Mark Linkous, Stephen Malkmus, Conor Oberst i Bradford Cox i per tant, també guitarres jangle, trot country, remolins psicodèlics, delicadesa folk i alguna pessigada grunge. El proper 13 de setembre allargarà la seva pròpia cadena publicant House of Sugar, el seu nou disc.
barcelona
2020-02-29 20:00
ALGIERS
La cita de Bertolt Brecht utilitzada per Algiers quan van publicar el 2017 el seu segon disc, The Underside of Power, segueix vigent al 2019: si amb dos discos els d'Atlanta encara no han aconseguit canviar el món, caldrà anar a pel tercer. Si al 2019 el planeta encara està més fotut que al 2017, caldrà seguir lluitant. Franklin James Fisher, Ryan Mahan, Lee Tesche i l'ex Bloc Party Matt Tong ho tenen clar, i és en aquest context en el qual publiquen Can the Sub_Bass Speak?, una peça audiovisual col·laborativa traçada juntament amb el duo de productors Randall Dunn i Ben Greenberg (Jóhann Jóhannsson, Sunn O))), Uniform) que expandeix el seu collage de free jazz, post-punk i soul distòpic amb missatge antiracista i antifeixista. Forma part de la web i instal·lació artística thereisnoyear.com i anticipa la reactivació de la lluita de Algiers a la qual seguirà nova música molt aviat i que els portarà a embarcar-se en una gira europea amb parades a la sala Razzmatazz 3 de Barcelona (un dia tan únic com el 29 de febrer) i al Cafè Berlín de Madrid (el dia 1 de març). En temps foscos, cançons per il·luminar el camí.
barcelona
2020-03-01 19:00
TYCHO
+ Poolside Explica Scott Hansen aka Tycho al text que acompanya el single que va estrenar a l'abril, Easy, que "la música pot transportar-nos fins a altres realitats". El que no diu, perquè l'amic Scott és un tipus simpàtic, és que no tota la música té aquesta virtut ni es pot comptabilitzar en charts, encara que valgui milions. El que tampoc explicita, perquè fer-ho no seria propi d'un tipus simpàtic, és que la seva música sí la té. Amb l'electrònica emocional del californià, que apunta tant al cap com als peus, tan pensada per remoure com per moure, és fàcil viatjar d'un costat a un altre sense moure’s de casa. A vegades ens porta fins a llocs on ja hem estat; altres, fins a destinacions que no hem trepitjat mai. En alguna ocasió, fins i tot, és capaç de barrejar-ho tot: qui diu que no es pot sentir nostàlgia d'un lloc que no es coneix encara, d'una època que no s'ha viscut? El 2006 vam saber que evidentment que es pot quan va publicar Past Is Prologue, el seu primer àlbum, ple de cançons que semblaven imaginar-se els filtres d'Instagram molt abans que existissin. Des de llavors, al llarg de tres discos més, la realitat ha anat passant per les mans de Tycho per quedar niquelada.
madrid
2020-03-19 19:00
METRONOMY
Joe Mount i els seusMetronomyens tenen mal acostumats. Convindria que de tant en tant els donés per fer un mal àlbum, encara que fos a propòsit, perquè valoréssim en la seva justa mesura tot el que ja han fet per nosaltres: acumulen més d’una dècada fent lluir una certa vessant vintatge del synth-pop que ja duia molta lluentor de fàbrica. Són alumnes aventatjats de The Human League, Visage o els darrers Roxy Music, però Mount i companyia s’han après tan bé el llibre d’estil del pop sofisticat i tecnificat que han acabat patentant-ne un de propi. Elegant, fi: gairebé semblen més francesos que britànics. Fan hits sense despentinar-se, literalment. Sis discos després, Metronomy ja només es fixen en ells mateixos: avantatges de ser un clàssic contemporani.
barcelona
2020-03-20 19:00
METRONOMY
Joe Mount i els seus;Metronomy;ens tenen mal acostumats. Convindria que de tant en tant els donés per fer un mal àlbum, encara que fos a propòsit, perquè valoréssim en la seva justa mesura tot el que ja han fet per nosaltres: acumulen més d’una dècada fent lluir una certa vessant vintatge del synth-pop que ja duia molta lluentor de fàbrica. Són alumnes aventatjats de The Human League, Visage o els darrers Roxy Music, però Mount i companyia s’han après tan bé el llibre d’estil del pop sofisticat i tecnificat que han acabat patentant-ne un de propi. Elegant, fi: gairebé semblen més francesos que britànics. Fan hits sense despentinar-se, literalment. Sis discos després, Metronomy ja només es fixen en ells mateixos: avantatges de ser un clàssic contemporani.;